Ja no balla la nina de la caixa de música,
tal vegada està cansada de ballar,
tal vegada està esgotada de sempre veure,
de sempre veure aquell aborrit món.
Ella volia volar,
ser lliure al cel i ballar amb els nuvols,
ballar amb els nuvols i fer-se amiga de la lluna.
Volia apagar el Sol, apagar-lo per tornar a encendre'l,
d'aquest mode a tots recordar
la nostra curta estança de la vida al món.
Aquella nina que semblava inmune a la humanitat.
Aquella nina que marcava els segons amb la seu música.
Aquella nina que feia brillar el Sol els dies de plutja.
Aquella nina que dibuixava un somriure sobre un foli en blanc.
La meua nina de porcellana del castell de paper.
La meua nina de porcellana del castell enlairat.
La meua nina d'un i mil records esfumats.
La font, aquest matí, brollava sang.
Entre aquella sang les meues llàgrimes.
En aquelles llàgrimes la meua tristesa,
el meu dolor, la meua rabia...
Ningú s'enrecordarà de tu segurament.
El teu perfum tal vegada oblidat será.
Les teues petjades esborrades quedarán.
La teua veu amb el vent de ponent se n'anirà.
Tal com les fulles de la tardor
cauen amb tota l'eternitat al davant...
