Doncs be, després de infints eterns segons sense escriure a aquest blog, torne a escriure, torne a sentir com les paraules agafades totes de la mà començen de nou a recorrer fins l'últim milimetre la meua insignificant figura humana.
El fet pel qual deixara de costat aquest blog no és perque no tinguera ganes d'escriuire, no. Sols que no em venien paraules. Començava, sí. Començava a escriure, pero algú podria haver explicat el sentit d'aquelles paraules que sortien, ja no de la meua ment, sino de les meues mans, acostumades a escriure? L'agafaren com una droga, doncs no penseu que era fàcil ficar-se a escriure paraules amb sentit forçades. Sí, podrien haver fet un bonic text, però faltaria alguna cosa. Serien paraules sense fonaments sentimentals, y penseu, que importen unes paraules més que menys en aquest cas?
Podria haver escrit tan sols una frase, com a molt dos que digueren alguna cosa, pero cada paraula que escrivia tenia menys sentit amb la seua anterior però casi el mateix que la que li seguia. Aquell desordre de paraules hem tornava boig, em provocava la locura més extrema que mai una persona pot imaginar. Les lletres no em parlaven, eren callades a la pantalla, es ficaven on jo les indicava i es quedaven quietes, com si d'objectes antics es tractaren.
Doncs be, aquella sensació em feu renaixer a un altre món, em feu obrir els ulls i pensar que Roma no es construí en dos dies, que fins i tot els millors autors d'aquest món també els pasava el mateix, (i creieu-me si vos dic que el que escriu paraules sense creure-se-les en la meua ment no està considerat escritor). Vaig arribar a la conclusió que forçar la paraula era un crim i que deuria deixar que naixera per ella mateixa, deixar-la creixer, cuidar-la i benerar-la fins que s'esborrara de la memòria de la gent. I aixó és el que he decidit fer, tant com si pasen dies, setmanes, inclòs mesos, mai, mai deixaré d'escriure per devoció i no per obligació tant si vos agrada com si no.
Us ficaré un exemple ben sencill, l'ultima publicació que vaig escriure a aquest blog. Vos agrada? A mi gens, és el clar exemple de la meua decadència, cada vegada que la llisc m'agrada menys. Pensareu segurament que per què no la borre. doncs una sencilla explicació, mai, mai en la vida, al igual que en la música, borraré alguna cosa ja creada, em pareix sincerament com ja he dit abans un crim, és com matar a una persona, perque sense adonar-te has creat una vida en forma de paraula.
Així que atés a la conseqüència la mantindré al meu blog sense cap elecció.
Us demane disculpes.
Atentament: El rebost de les paraules...
