Resorgir de les nostres cendres...

Quan ja ens trobem al final del clot. Quan trobem la foscar més inmensa. Quan en mirem a l'espill i vegem sols carn i ossos, i no a la persona que nosaltres coneguem. Quan mirem els núvols i no veiem ninguna forma en especial. Quan ens trobem encadenats a una caira de ferro, plena de sofriment, d'angoixa... Quan els dies de Sol ens pareguen un dia més. Quan la nostra vida no trobe sentit. Quan la mort vinga a per nosaltres. Quan passen totes aquestes coses ja no tindrem res a fer. Mentre no ocorreguen sempre podrem salvar-nos de la nostra perdició. Resorgir de les nostres cendres.
Podrem en aquest cas ser els senyors de la nostra vida. Manar nosaltres d'aquesta. Crearem nosaltres el nostre destí, la nostra història. Nosaltres l'alimentarem. Nosaltres la consumirem. Nosaltres ens la llevarem...

Atentament: El Rebost...

L'esplendor, sempre ha rebut una continua constància...

Estava en el cim, permetent que els ratjos ultravioletes hem maquejaren la descarada blancor que cobreix el meu rostre...sentint les relaxans obres musicals que els ocellets ofereixen sense cap interés de lucre...també, observant la immensitat, la gran altura que pot arribar a tindre un arbre, podrien ser inclús centenaris, amb arrels ben postrades al sòl i jo, com he dit, dalt la cima visualitzant la copa d'aquests. Donava la sensació de que si se m'ocorria alçar els braços tocaria els núvols. Era un cim dels alts, dels que et fan sentir especial. No sé si quan mirem al cel, hi ha més enllà d'una blavor plagada a vegades de núvols, o de la gran estrella que ens broncetja, o a la nit, d'aquelles estrel.les, que tants dibuixos abstractes formen, infinits. Doncs, m'agradaria saber, si a part d'aquestes belleses, existeix el que durant segles s'han fet honors des de la terra. Pot ser existisca un "algo" "bò", i altre de "roí"...és difícil decidir si valdrà la pena creure o no, o si tot és un tall de mentides que molts s'han embutxacat durant segles, gràcies a milions d'ignorants.
Dir tot açò, amb algun sentit? es que, per a mi és la pregunta més estúpida, alguna cosa té sentit a part de viure per morir? igual desperte un sentiment negatiu, doncs no, és simplement que si et poses a delirar en el per què de tot, pots arribar a concluïr la meua afirmació.
Tal vegada la bipolaritat que despertem els animals en ocasions, si, nosaltres, els humans, una espècia avançada, però animal...em porte per instint d'espècia humana en concret, doncs, a dir el que senc, ja que en aquests moments la vida no em regala roses, perquè jo no he sigut capaç de donar el primer pas, treballar. Conrrear per després trobar-me en la gràcia, divina o no, però la gràcia d'arreplegar els fruits.
Ara el cim, en aquest moment el mire desde la plana. Una roca sense forma, dura, tan dificultosa a l'hora de donar-li forma, dóna tan de treball, fins fer-la una peça única. En canvi, és tan fàcil destruïr una obra d'art, en tan sols una mil.lèsima de segon, com si la pedra dura, es convertira en gravilla tova...com si del cim on s'havia arribat, i després baixares pel fènix sense compassió.
La batalla no està perduda, no mentre quede temps, mentre els peus em toquen el terra i el cap segueixca connectat al meu cos. Més tard, si, tal vegada siga així, però sense perdre l'esperança de tornar a trobar-me amb una vida, com sempre m'ha agradat sentir-la, com xafar: un llit ple de roses...

Per trencar paraules mudes: Crhistelle