Per sempre i fins mai...

Es podria acomiadar de diverses formes un any. Podriem dir que hem aprés, hem oblidat, hem estimat, hem odiat. Podriem dir que sabem, que ignorem més del que pensem, que després de la tormenta sempre ve la tranquilitat i que tot trencaclosques te la seua solucio.
Em passaria tot el que queda d'any nomenant tots aquells records que avui em fan plorar, em trauen un petit somriure, una llàgrima que acaba perdent-se en un mar blau. Podria dibuixar cadascun dels sentiments que han passat al meu interior, podria sentir les veus que m'han ajudat una i un altra vegada i que mai deixarien d'aportar la seua especial col·laboració. Em passaria mil hores nomenant totes aquelles persones que formen part del engranatge de la meua vida, els repitiria infinites vegades que els estime moltissim.

La vida sempre l'he tingut considerada com un tren, un tren amb una sola destinació. Un tren personalitzat per a cadascun. Un tren on hi munten i baixen persones a tota hora. Unes persones que de vegades et dol perdre-les , pero que sempre conserves l'esperança de que tornen a muntar, i unes altres que munten al tren i tu esperes que es queden per a sempre a aquest trajecte. Si, aquest tren, com tots els altres realitza parades, parades on desitges no pensar en res, ser sols confident de tu mateixa, on decideixes evadir-te de la realitat que t'envolta, però aquest tren no para per a sempre i s'ha de saber continuar endavant per molts obstacles que s'hi fiquen al camí.

 Però opine jo que envolta d'acomiadar un any que ja ha fet la seua funció hem de concentrar-nos en donar la benvinguda a l'any vinent preparant-lo per a possibles situacions i així enfrontar-nos a ell amb l'ajuda de l'experiència. Una expreiència guardada als nostres records que es mantindran a la nostra memòria fins el dia que la dama negra ens convide al seu tren etern...

I descobrir-te mai ve mal...

Podia descriure'm de de mil maneres. Podria dir que soc una persona fàcil de establir conversa, que de vegades clave la pota sense adonar-me, que odie els silencis incomodes. Podria acceptar que trobe millor els conversacions sense cap sentit, que m'agrada començar a dibuixar i perdre la finalitat del dibuix. M'agrada improvisar, pero al mateix temps asajar conversacions que s'em puguen presentar en algun moment. M'agrada muntar el volum de la música fins que no puga sentir ni la meua respiració. M'encanta quedarme en blanc i tornar a agafar-me a una conversació a mitges sense saber tot l'anterior dit. M'agrada que tot estiga al seu lloc, encara que per a ser desordenat no em guanya ningu. Em passaria mil hores trobant defectes a tot el que faig, encara que al mateix temps em trobe satisfet fàcilment.
Sempre comence a caminar amb el peu dret, no puc presumir de ser amic de l'equilibri i les activitats físiques em ridiculitzen més encara. M'agrada crear i que reconeguen les meues creacions. La musica la tinc sempre dins per a respirar. M'agrada sentir com poc a poc es clava al meu interior i em crea plaer. M'agrada descobrir per error coses noves que m'enamoren. Tres deus existeixen a la meua vida: Tchaivkovsky, Dalí i Tim Burton.
Sempre he sigut molt maniàtic amb la meua aparença encara que opina que és el que menys deuria influir...
Podria descriur'm de mil maneres. Em miraria i em tornaria a mirar al mirall cada dos per tres i trobaria cada vegada alguna cosa nova de mi...
Diuen que uno mateix és l'unic que es coneix a la perfecció... pero deixarem al destí que deixe o no que ens acabem de coneixer... tal vegada tenim por d'acceptar la veritat...