Es podria acomiadar de diverses formes un any. Podriem dir que hem aprés, hem oblidat, hem estimat, hem odiat. Podriem dir que sabem, que ignorem més del que pensem, que després de la tormenta sempre ve la tranquilitat i que tot trencaclosques te la seua solucio.
Em passaria tot el que queda d'any nomenant tots aquells records que avui em fan plorar, em trauen un petit somriure, una llàgrima que acaba perdent-se en un mar blau. Podria dibuixar cadascun dels sentiments que han passat al meu interior, podria sentir les veus que m'han ajudat una i un altra vegada i que mai deixarien d'aportar la seua especial col·laboració. Em passaria mil hores nomenant totes aquelles persones que formen part del engranatge de la meua vida, els repitiria infinites vegades que els estime moltissim.
La vida sempre l'he tingut considerada com un tren, un tren amb una sola destinació. Un tren personalitzat per a cadascun. Un tren on hi munten i baixen persones a tota hora. Unes persones que de vegades et dol perdre-les , pero que sempre conserves l'esperança de que tornen a muntar, i unes altres que munten al tren i tu esperes que es queden per a sempre a aquest trajecte. Si, aquest tren, com tots els altres realitza parades, parades on desitges no pensar en res, ser sols confident de tu mateixa, on decideixes evadir-te de la realitat que t'envolta, però aquest tren no para per a sempre i s'ha de saber continuar endavant per molts obstacles que s'hi fiquen al camí.
Però opine jo que envolta d'acomiadar un any que ja ha fet la seua funció hem de concentrar-nos en donar la benvinguda a l'any vinent preparant-lo per a possibles situacions i així enfrontar-nos a ell amb l'ajuda de l'experiència. Una expreiència guardada als nostres records que es mantindran a la nostra memòria fins el dia que la dama negra ens convide al seu tren etern...
enguany m'has conegut corasón :)
ResponElimina