I ella tota sola, ja de major, a la seua habitació. Per la finestra veia caure la plutja. En cada gota que mullava el cristall i veia un record de la seua, ja vella, vida.
Ningú se n'adonava, ella callava, però la tristesa la inundava. Les seues mans ja esquelètiques acariciaven el cristall. Però una fallida i li caigueren sobre les cames. Tornà a muntar-les, lluitava contra la vida i la mort, però el seu fràgil cos no donava per a res. Les llàgrimes omplien els seus ulls, poc a poc anaven caiguent suaument sobre les seues fredes i pàlides galtes, fins que es perdien.
Aquella nit havia somiat. havia somiat que parava el temps, que es feia amiga seua i que podia jugar amb ell. Que tornava a viure, a enamorar-se, a jugar, a sentir la por, la tristesa, l'enyorança...
Savia algú el que avui li passava? Ningú ja s'enrecordava d'ella. Havia passat a ser una ànima més de la col·lecció de l'oblit. Ocupava un seient en la sala del teatre on l'unica obra que es representava era la protagonitzada per la soledat. Una obra sense fíque poc a poc anava fent-se més intensa.
Deurien ser ja les set de la tarda i sols havia rebut les felicitacions de la infermera. Hi hauria algú més que s'enrecordaria del seu natalici?
Preguntava pels seus fills i tota la seva familia. La gent evitava la respostaa la seva pregunta. Pobre dona. La ignorància en aquest cas l'ajudà a seguir endavant. Trobeu el valor per a dir-li a una persona que es troba sola en el món...
Eixa mateixa nit la dona va morir de llàstima, la mort la convidà al seu viatge. Almenys de la seua mà es sentí per una vegada estimada...
