I mirava tots els dies aquella màscara, l'acusava de viure a una fantasia idealitzada, de no haver estimat mai. Aquella màscara que amagava darrere seua el món dels moments efimers, de les caricies rompudes, i els despertars en solitari.
Sols era un nen de sis anys, no comprenia perque plorava la mare. "El pare no hi és desde fa uns dies, fa temps que ens ha dixat" deia mentre s'eixugava les llàgrimes del seu pàlid rostre. Però el petit no entenia a què es referia la mare, perque el pare tornava tots els dies a les vuit de la vesprada.
Passaven els dies i la mare continuava plorant, segons ella el pare encara no hi era. El nen creia que era una mena de joc al que jugaven el dos, no entenia la situació ni tampoc el rostre malhumorat del pare cada nit.
"El pare fa temps que no hi és" continuava afirmant la mare, i passaven els anys i la realitat començava a pintar-se a la ment del que començava a deixar de ser un nen petit. S'havia criat amb la idea de que el pare no hi era, que un desconegut entrava tots els dies a casa, sopava a taula i dormia al llit.
Un bon dia s'adonà que la mare tenia rao, tal vegada massa tart, va aplegar a ixa conclusió mentre arreplegava de terra el cos mort de sa mare. Tenia rao, "el pare no hi era" va dir ell.
El pare havia deixat d'estar desde el primer moment que hi va posar una mà sota la galta de la mare...
