Anhel del paradís, trair el plaer...

I seràs la joventut, seràs l'efemèride d'aquesta vida. Amb tu comença i s'acava el món. Cel i terra descansen sobre el teu bell rostre. Seràs el foc de la passió i la templança que evaporarà el temor. Seràs la llengua viva, i les paraules mortes. Et riuràs del temps, de la seua exactitut, de la seua perfecció.

Balles amb el teu vestit, oh gran regal de la natura. Cobreixes amb els teus cabells color castany totes aquelles regions de l'infern. La teua música plena de goig l'espai. El vent de gregal xiuxiueja el teu nom. Les lletres d'aquest nom, les lletres de l'infinitat, de l'ens.

Mentre reculls les teves glòries la terra s'obrirà, el cel s'esquerdarà i cauràs al món del somnis per tornar a renaixer a la teua primavera. Serà al més de Maig quan tornes a naixer, oh inmensa saviesa!

Natura tornarà a viure amb tu present i resorgirà de la cendra com l'au fènix. Muntarà tan alt que tocarà fins els nubols. Serà aleshores quan la bambolla de sabó es trencarà i les petites partícules d'aigua mullaran els ulls de totes les ànimes desemparades.



Seràs la Persephone que retorne de les terres d'Hades, de l'inframon. Seràs la que durà la mort. Seràs la que em mate lentament...

Flames, ira, conjunt de matèria...

Ell, el nostre secret. Haviem acordat que el guardariem fins la nostra mort. Ell seria observador dels nostres encontres. Els tindria al seu record per sempre.
Ens estimariem tots els dies. Era la nostra història. El nostre destí. Nosaltres el construiriem, l'alimentariem. Nosaltres el comsumiriem. Nosaltres el matariem si fora causa. Però no, no feia falta matar-lo. Ell sol ha mort.

Ell sol ha fet que em morira jo lentament per dintre meu.
Ja sols tinc un cor, un conjunt de matèria que ha oblidat com s'estima.
Sols un cor que ha d'apendre a oblidar...

Avui sols som, dema qui sap...

Parem-nos a pensar. Imaginem com, sols per una vegada, existeix un món on cel i terra són impossibles de distingir. Vegem com una gota d'aigua es pot convertir en el nostre oceà. Un gota que, il·luminant la nostra vida, s'acosta al nostre, dèbil i fràgil cor. No hem de vorer cap porta, vella i trencada, tancada.

Avui ens despertarem. Avui riurem. Avui somiarem. Avui ens alçarem. Ens esgrunçarem al bresol de la felicitat. No tindrem por de la mort ni sofrirem per cap cosa.

Comences a caminar per aquest món ja tot sol. Però no et preocupes, sempre hi haurà ajuda del coratge a les situacions més dificultoses. Et mirarás al mirall, i veuràs com, lentament i amb tristor, se'n fuig aquella infància tant poc aprofitada. Pensaves que mai fugiria. Tal vegada no ens imaginavem que ens costaria cada dia més traure un somriure. Escriurás un diari amb llàgrimes però per sort s'evaporaràn amb el calor d'un amor. Un amor que, com el dels amants de Vicent Andrés Estellés, serà feroç i salvatge. Un amor noble a la vegada i també efímer.

Però si alguna cosa t'ensenya aquesta vida és que les coses duren el mateix que un curt sospir. Aprofita i viu.
Menja galetes de xocolata i enbrutat la roba, perquè tal vegada aquesta societat ja no t'ho dixarà fer d'aci poc, quan, segons ells, "un home normal (una normalitat establerta per ells sense el permís de la mateixa vida) no pot fer aquestes coses de nens petits".

No deixem que maculen la nostra infància.

Sols hem de saber jugar les peces que van a ser claus al nostre futur. sols hem de girar la cara al que ens farà perdre el temps. Sols hem de ser nosaltres.

Sols hem de viure...