Parem-nos a pensar. Imaginem com, sols per una vegada, existeix un món on cel i terra són impossibles de distingir. Vegem com una gota d'aigua es pot convertir en el nostre oceà. Un gota que, il·luminant la nostra vida, s'acosta al nostre, dèbil i fràgil cor. No hem de vorer cap porta, vella i trencada, tancada.
Avui ens despertarem. Avui riurem. Avui somiarem. Avui ens alçarem. Ens esgrunçarem al bresol de la felicitat. No tindrem por de la mort ni sofrirem per cap cosa.
Comences a caminar per aquest món ja tot sol. Però no et preocupes, sempre hi haurà ajuda del coratge a les situacions més dificultoses. Et mirarás al mirall, i veuràs com, lentament i amb tristor, se'n fuig aquella infància tant poc aprofitada. Pensaves que mai fugiria. Tal vegada no ens imaginavem que ens costaria cada dia més traure un somriure. Escriurás un diari amb llàgrimes però per sort s'evaporaràn amb el calor d'un amor. Un amor que, com el dels amants de Vicent Andrés Estellés, serà feroç i salvatge. Un amor noble a la vegada i també efímer.
Però si alguna cosa t'ensenya aquesta vida és que les coses duren el mateix que un curt sospir. Aprofita i viu.
Menja galetes de xocolata i enbrutat la roba, perquè tal vegada aquesta societat ja no t'ho dixarà fer d'aci poc, quan, segons ells, "un home normal (una normalitat establerta per ells sense el permís de la mateixa vida) no pot fer aquestes coses de nens petits".
No deixem que maculen la nostra infància.
Sols hem de saber jugar les peces que van a ser claus al nostre futur. sols hem de girar la cara al que ens farà perdre el temps. Sols hem de ser nosaltres.
Sols hem de viure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada