El pare no hi és...

I  mirava tots els dies aquella màscara, l'acusava de viure a una fantasia idealitzada, de no haver estimat mai. Aquella màscara que amagava darrere seua el món dels moments efimers, de les caricies rompudes, i els despertars en solitari.
Sols era un nen de sis anys, no comprenia perque plorava la mare. "El pare no hi és desde fa uns dies, fa temps que ens ha dixat" deia mentre s'eixugava les llàgrimes del seu pàlid rostre. Però el petit no entenia a què es referia la mare, perque el pare tornava tots els dies a les vuit de la vesprada.

Passaven els dies i la mare continuava plorant, segons ella el pare encara no hi era. El nen creia que era una mena de joc al que jugaven el dos, no entenia la situació ni tampoc el rostre malhumorat del pare cada nit.

"El pare fa temps que no hi és" continuava afirmant la mare, i passaven els anys i la realitat començava a pintar-se a la ment del que començava a deixar de ser un nen petit. S'havia criat amb la idea de que el pare no hi era, que un desconegut entrava tots els dies a casa, sopava a taula i dormia al llit.

Un bon dia s'adonà que la mare tenia rao, tal vegada massa tart, va aplegar a ixa conclusió mentre arreplegava de terra el cos mort de sa mare. Tenia rao, "el pare no hi era" va dir ell.

El pare havia deixat d'estar desde el primer moment que hi va posar una mà sota la galta de la mare...

Cloc els ulls i me'l fot...

Com esperar un tren a l'estació junt amb la paciència, jo espere trobar l'amor al darrere d'una flor.
Com si de narrar l'Odisea d'Homer, jo escric com s'alça el món cada matí i es gita a l'espera de nous reptes que els presenta el demà.
Al igual que el fill del forner, Vicent Andrés Estellés, que disfruta amb el plaer d'un pimentó torrat, no massa torrat, que el desgracia, jo taste l'aire que m'envolta i disfrute del plaer que creen els petits detalls que ens dona la vida.
Igual que els quadres del gran Sorolla, intente captar els colors de la naturalesa, interpretar el seu misatge i fer una mica més especial el simple verd que ens mostren els arbres o aquell roig passió d'una rosa.

Avui vull escriure, vull pintar, vull composar, vull interpretar la meua realitat, desfigurar el que veuen els meus ulls, allunyar-me del que sembla corrent, semblar un boig.
Vull sentir la lleugeresa d'una ploma lliscant per un pergamí, sentir la relaxació d'un acord després d'una disonància, crear l'esència perfecta, aquella que ajude a descobrir-me i que em marque el camí.

Anotacions de la luxuria...

I de sobte, mire el teu rostre, aquelles dos llunes que tens com a ulls brillaven eixa nit com si no hi hagués demà. Aquella mirada que m'enamorà el primer dia que em vaig sentir persona, que tu em feres sentir important, que trobara alguna cosa per la que lluitar.
Els teus cabells, arrels de la bellessa, fils daurats que encisen qualsevol ésser que hi haja al voltant. Aquells cabells que van esciure mil i una nits de passió, i que s'enredren amb els meus dits.

Tot seguit, recorrec amb la meua mirada, com si d'un nen descobrint el món es tractara, tot el teu rostre fins aplegar als teus llavis. Aquelles dos porcions de pura materia roja, com el foc ardent que encen la meua passió i l'escampa per totes les parts del meu cos.
Un cos que desitga ser consumit pel teu plaer, que demana a crits el roçament de la teua pell, arrelar amb els teus sentiments, sentir com, almenys per una nit cos i alma teua s'han concentrat en segons orgàsmics, adrenalínics...

I de sobte mire el teu rostre i no hi veig més que la meua vida tancada al teu dintre...

Tan sols més gran, hi ha un altre món...

I aquella banda sonora que pergué el seu protagonista, la bruixola que pergué el nord.
Perdràs el sentit del que fins aleshores pareixia una vida. Veuràs l'arc de Sant Martí amb l'escala de grisos, direm que no hi ha camí per on tornar, que sols has de tirar endavant, que les bogeries no ajuden a avançar en aquest món i que quan ets al cim les caigudes poden ser fortes fins dur-te a la dolça desesperació.

                                                       

Doncs davant d'aquest rellotge de la vida, aquell rellotge del temps imperfecte, aquell que ha fet que ens coneguem, que avui t'alçes amb el peu esquerre, inclús que demà ni pugues respirar, et dic que seguir sempre el que fa la gent et crea dependència, no et deixar ser tu, sols ets un ens sense sentiments, de pensaments efimers i sense cos. Descolorir el que queda ja de la teua pàlida vida, desfer-se d'aquelles pinzellades que fa anys il·luminaven els dies més grisos i plutjosos.

Serà aleshores quan el diapasó afinarà en mode menor, i poc a poc, com les gotes d'aigua es perden en el mar, tu aniràs sentint com s'evapora una vida, un cos, un conjunt de carn i ossos que mai han aprés a estimar...




"Pensa que si deixes la bambolla de sabó, no hi ha un món millor, tan sols més gran hi ha un altre món..."

Memòries de la Toscana

Passeig per Pisa

 Aquella gran torre em va emocionar. Vaig haver de torçar el cap per contemplar la seva curiosa inclinació. He d'afegir que els últims raigs de sol pegant a la seva façana blanca creava un meravellós espectacle de llums. Jo, que per aquell temps tenia set anys, no comprenia per què milers de persones estaven amb un braç aixecat i el cos una mica inclinat. Va ser llavors quan el meu pare em va ensenyar una foto que ell s'acabava de fer en aquesta mateixa postura.

 Sortia meu pare aguantant la torre. Jo no m'ho podia explicar, la idea d'un pare enorme aguantant aquell monument.
 Després em va indicar que em posés en la mateixa postura que ell es trobava escassos instants abans. He de dir, que va ser en aquest moment quan el sentit de la vergonya va començar a sorgir en la meva persona. I va ser reforçat encara més quan vaig caure del piló on m'estava posant per a la foto.

 I ara em trobo aquí, amb la meva innocència deixada fa deu anys, de nou davant la torre. Estirat a la verda prada. Sentint la humida herba verda sobre el meu cos. Veig el cel blau, i pinto un futur als núvols. Recordo el que ha estat un viatge una mica especial per la meva memòria. He viscut la por, la intriga, l'enamorament d'un amor i ara veient aquests últims paisatges del meu viatge m'acomiade d'una terra que confirme que marca molt profund. Des delectar el paladar amb les més exquisides pizzes fins a sentir les perfectes notes d'una tarantella.

La Toscana, una terra que no deixa indiferent. Ni tan sols a la meva memòria.