I de sobte, mire el teu rostre, aquelles dos llunes que tens com a ulls brillaven eixa nit com si no hi hagués demà. Aquella mirada que m'enamorà el primer dia que em vaig sentir persona, que tu em feres sentir important, que trobara alguna cosa per la que lluitar.
Els teus cabells, arrels de la bellessa, fils daurats que encisen qualsevol ésser que hi haja al voltant. Aquells cabells que van esciure mil i una nits de passió, i que s'enredren amb els meus dits.
Tot seguit, recorrec amb la meua mirada, com si d'un nen descobrint el món es tractara, tot el teu rostre fins aplegar als teus llavis. Aquelles dos porcions de pura materia roja, com el foc ardent que encen la meua passió i l'escampa per totes les parts del meu cos.
Un cos que desitga ser consumit pel teu plaer, que demana a crits el roçament de la teua pell, arrelar amb els teus sentiments, sentir com, almenys per una nit cos i alma teua s'han concentrat en segons orgàsmics, adrenalínics...
I de sobte mire el teu rostre i no hi veig més que la meua vida tancada al teu dintre...
*______*
ResponElimina