Fum, Fum, Fum...

Poc a poc els rajos del Sol de bon matí entraven entre les reixelles de les persianes i invadien la meua cara. La foscor deixava pas a la llum de l'aurora. Lentament començava a despertar-me. Aquella nit no havia pogut dormir gens, ja que els nervis em desvelavem cada dos per tres. "Quina emoció! Demà anem a muntar l'arbre de nadal..." pensava jo. Aleshores m'imaginava la missió que tenia aquell arbre de nadal. Seria el que ens alegraria totes les festes. L'encarregat de que el pare Noel i els tres Reixos d'Orient no s'equivocaren alhora de dur-me tots els joguets que els he demanat. "Podran carregar-los tots?", pensava també.
Ma mare trucà a la porta per veure si encara hi era dormint. Jo li vaig dir que ja estava desperta, aleshores entrà amb una safata amb el meu desdejuni. M'havia preparat unes torrades amb mantega i melmelada de fressa, que sap que es la meua preferida. També hi eren acompanyades amb una gran tassa de llet. M'el vaig prendre el més ràpid possible i després em vaig alçar del llit.
Ja una vegada canviada i arreglada vaig baixar al saló. Allí hi era la gran caixa que amagava la sorpresa. L'arbre d'aquell any era completament nou. Les ganes que tenia en aquell moment no és podien explicar amb paraules. Tenia ganes de ficar la primera llumeneta la primera bola. El meu pare entrà al saló i es disposà a traure'l de la caixa. Que il·lusió! L'arbre era dues vegades com jo, el de l'any passat m'enrecorde que amb el braç estirat arribava a la punteta pero aquest any era impossible. Vam traure les llumenetes de la bossa, que com sempre estaven en un nuc quasi impossible de desfer. Vam trigar una mitja hora en desfer-lo tot (bé, en he dit "vam", però va ser mon pare el que el a desfer tot). Mon pare començà a ficar les llumenetes de dalt del tot ja que per a mi era impossible ficar-les (estic segura que algun dia podré). Ja quan hi era per la meua altura em donà el relleu i vaig continuar pegant-li voltes a l'arbre per tal de que no es quedara cap racó de l'arbre sense una llumeneta.
Ja ficades les llumenetes arribà el torn de les boles de nadal. Degunt al canvi de grandaria de l'arbre també vam tindre que comprar el doble de boles que l'any passat. Reconec que ma mare te bon gust per a triar les boles de nada. Hi han de tots els colors (sempre en tons morats i purpures, que són els colors que ensagraden a mi i a ma mare) i curiosament també de totes les formes: estreles, triangles, espirals... La meua preferida és una d'un color morat claret amb forma de piramide, envoltant-la una filera de pedretes brillants que semblaven diamants de veritat. El criteri que vam utilitzar enguany per penjar les voles de nadal fou que estigueren colocades de més fosques a mes clares conforme més amunt estigueren. Aixina donaria un efecte simbòlic en el qual preteniem formar com un camí cap a l'estrela que vigilaria tota la població de boles des del punt més alt de tot l'arbre.
Ja colocada l'estrela ens n'anarem a dinar. Aquell dia dinavem en ca l'avia.

Tiempo...

Esta entrada será de las pocas que escribiré en castellano. Creo oportuno escribirlo en este idioma ya que se acerca más a la persona que va destinada.
Será breve pero creo que bastará.
Solo quiero que sepas que nada, repito, nada tiene que quitarte la sonrisa que llevas siempre en la boca. Así te conocí y asi quiero verte siempre. Lo único que hace la tristeza, lo único que hace en nuestro corazón es apagar la llama de la felicidad...
De que sirve estar tristes si todos estamos destinados al mismo destino que es la muerte? Yo prefiero afrontarla como una amiga que como una vieja conocida...
No te preocupes que el mundo no se para nunca que el tiempo pasa y todo cambia a gusto del destino. Nosotros no podemos hacer nada.

Así que disfruta de este viaje que es la vida...

Aquesta nit dormirem igualment...

Tenia tota la cara demacrada. Juraria que era un esquelet humà cobert amb una manta si no fós perque em parlà. Em demanava ajuda. Jo, davant d'aquella espantosa imatge no sabia com reaccionar. Era tal la impotència que sentia davant allò que no podia articular paraula alguna. Volia correr a demanar ajuda, cridar per a que em sentiren a tots els racons del planeta, ajudar a aquell noi que poc a poc perdia la seva vida. Però les meues cames no responien, la meua boca, les meues cordes vocals no em reconeixien i no em feien cas, ningú em sentia, ni una ànima es trobava a voltant meu. Sols erem aquell xiquet i jo. Sols els dos en aquella esplanada que semblava la fi del món. Ninguna gota d'aigua, ni rastre de vegetació alguna...
Les llàgrimes començaven a brollar dels meus ulls com si d'una aixeta oberta es tractara. El xiquet em parlava, em deia que em tranquilitzara que no em preocupara per ell, que pornte se n'aniria d'aquell horrible món, que estaria millor, amb sa mare, amb els seus germans...
La meua respiració s'acelerava conforme el xiquet anava articulant paraules. No podia ser, era impossible que el salvés ja. Era tard, la mort poc a poc s'estava apoderant d'ell...
Recorde que l'última cosa que em demanà fou un poc d'aigua. Em va dir que volia morir amb el tresor que per a ell era el més valuós, un simple glop d'aigua...
Ja després de beure tancà els ulls. El seu cos es transformà ja definitivament en un esquelet cobert per una tela negra. Una tela maltratada fins a l'últim dels seus dies. Una tela que sols significava una més de la colecció que es trobaven soterrades en aquell cementèri d'ànimes desamparades...
Jo amb el poc d'esforç que em quedava vaig cavar un forat a terra (que no va ser molt gran ja que el xiquet aplegava als cinc anys de vida) i el vaig clavar dins. Vaig tapar el forat i vaix ficar una pedra dalt amb una inscripció que deia...

Per sempre...

Hi ha molt en que pensar pero poc del que preocupar-se..."


Aquesta frase, recorde que la deia molt sovint. Sempre havia sigut una dona humil, senzilla, pobre però a la vegada rica d'esperances. Es fixava molt en insignificants fets, com per exemple el plaer que li produia menjar-se un bon pastisset amb el café de les cinc. També recorde a la perfecció com tocava el piano, que meravella. Alló era de les coses que més m'agradava fer: Sentir-la quan erem a casa les vesprades de plutja. En eixes vesprades em feia sentir el rei del món. Estar amb ella, disfrutar de la seua música...

Encara recorde els dies que passavem els dos junts al camp. Aquelles vesprades d'estiu amb el Sol jugant a "conillets a amagar" entre les muntanyes. Sempre parlant s'ens feia de nit. Però allò no importava ja que en estar al seu costat jo hem sentia l'home més feliç del món.

Però la vida mai ha sigut llarga. Més be paregut a un llarg sospir.
Avui estàs en el punt més alt i demà pots trobar-te a les portes de l'infern com un alma en pena més d'aquesta societat.
T'enrecordes preciossa del dia en que ens coneguerem? Jo si. Cada respiració d'aquell moment descrivia un sentiment que jo no era cpaç de controlar. Sentia alegria, sentia amor, sentia esperançes, sentia que la meua vida anava a canviar. Però també sentia por a que em girares la cara, por a pensar en el dia que em tingueres que deixar. Por a avuí. Aquell dia que jo desitgava amb totes les meues forçes que mai existira.
Doncs be, dir-te que encara tot no s'ha perdut, que d'aquest punt sols ens separa la mort. Una mort que mai vencerà el nostre amor. Tenim encara una esperança...
Tenim tota l'eternitat per a que les nostres almes puguen unir-se en una al llarg de tots les temps futurs...

t'estime...

El primer pas sempre és important...

Aquesta va ser sens dubte l'última peça del trencaclosques que acabà per fer-me començar a plantejar-me fer aquest blog...



LA TARDOR DE LA INOCÈNCIA

"Ell, sense saber com reaccionar, es quedà uns segons callat i en la mateixa posició. El món li queia als peus veïent com la persona que més havia estimat s'allunyava poc a poc amb un pas calmat i elegant. El vestit que lluïa es menejava, gràcies al teixit del que estava fet, a compàs amb els seus passos.
La noia de sobte s'aturà, es girà cap a ell, que encara continuava inmòvil i amb el rostre blanc, i féu un gest com si volgués dir-li alguna última cosa. Però abans que poguera articular alguna paraula, reaccionar amb algun impuls, un cotxe aparegué pel cantó de la plaça que s'aturà darrere de la noia. Ella es girà lentament i es clavà al seu interior. El cotxe arrancà, i el noi, que continuava encara quiet enmig d'aquella plaça, el seguí amb la mirada fins que desaparegué pel carrer opost per on havia entrat.

La primera gota d'aigua li caigué al muscle,la següent al cap. El cel començava a descarregar tota la seua fúria en un ball de gotes d'aigua amb trons intercalats. El noi féu un gest com si buscara alguna cosa a l'interior de la seua butxaca. Buscava el seu paraigua plegable, però recordà que el duia la jove a l'interior del bolset que ell mateixa li havia regalat a la seua tornada d'un viatge.

Sense més que fer en aquella plaça, el noi començà a caminar a passos molt lents, com si no volgués deixar aquella plaça, enmig d'una multitut que corria descontrolada per amagar-se de les grosses i fredes gotes d'aigua d'aquella plutja de tardor.
De tant en tant es girava amb la impossible esperança de que la noia apareguera, pero no fou així..."

3,2,1...

Doncs be, ja era hora...

Ha arribat el moment, després de tots els exàmens i tot, que començara un projecte que ja tenia entre mans des de fa unes setmanes però que fins avui no he pogut començar.

La veritat que aço d'escriure un blog imposa un poc, saveu? Se que potser el meu públic no serà molt nombrós, exactament jo i jo mateixa. Però el simple fet de poder escriure ja hem plena d'alegria i em lleva de tota preocupació, ja que el escriure es com un refugi per a mi.
Alhora tambe trobe que la música tambe és molt relaxant. Així que he decidit que com aquest blog és meu i per tant mane jo, tots els relats aniran acompanyats amb música, ja que pense que una simple lectura pot canviar molt amb un simple acord.
Se que serà difícil combinar aquestes dues disciplines, així que serà tot un repte per a mi.

PD: Avise: m'agraden els reptes.