Tenia tota la cara demacrada. Juraria que era un esquelet humà cobert amb una manta si no fós perque em parlà. Em demanava ajuda. Jo, davant d'aquella espantosa imatge no sabia com reaccionar. Era tal la impotència que sentia davant allò que no podia articular paraula alguna. Volia correr a demanar ajuda, cridar per a que em sentiren a tots els racons del planeta, ajudar a aquell noi que poc a poc perdia la seva vida. Però les meues cames no responien, la meua boca, les meues cordes vocals no em reconeixien i no em feien cas, ningú em sentia, ni una ànima es trobava a voltant meu. Sols erem aquell xiquet i jo. Sols els dos en aquella esplanada que semblava la fi del món. Ninguna gota d'aigua, ni rastre de vegetació alguna...
Les llàgrimes començaven a brollar dels meus ulls com si d'una aixeta oberta es tractara. El xiquet em parlava, em deia que em tranquilitzara que no em preocupara per ell, que pornte se n'aniria d'aquell horrible món, que estaria millor, amb sa mare, amb els seus germans...
La meua respiració s'acelerava conforme el xiquet anava articulant paraules. No podia ser, era impossible que el salvés ja. Era tard, la mort poc a poc s'estava apoderant d'ell...
Recorde que l'última cosa que em demanà fou un poc d'aigua. Em va dir que volia morir amb el tresor que per a ell era el més valuós, un simple glop d'aigua...
Ja després de beure tancà els ulls. El seu cos es transformà ja definitivament en un esquelet cobert per una tela negra. Una tela maltratada fins a l'últim dels seus dies. Una tela que sols significava una més de la colecció que es trobaven soterrades en aquell cementèri d'ànimes desamparades...
Jo amb el poc d'esforç que em quedava vaig cavar un forat a terra (que no va ser molt gran ja que el xiquet aplegava als cinc anys de vida) i el vaig clavar dins. Vaig tapar el forat i vaix ficar una pedra dalt amb una inscripció que deia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada