Ira encesa...

Senc rabia, senc ira, em munte per les parets, fins elles ja no em suporten. Sols vuic xillar, correr. Correr fins a la fi d'aquest desgraciat món. Fugir de les seues injusticies, de la gent que el fa ser així. Vuic ser lliure, sentir-me com un au al cel o com un pex a l'immens oceà...

La meua ira no pot ser compresa. Tal vegada la gent em predrà com a boig, en paraules més majors com a un "imbècil" que l'únic que fa és dir les veritats, no callar-se. Sí, ens han dit tota la vida que deguem respectar les nostres paraules si no vuiguem ixir mal parats. Però jo ja no aguante més. Jo no se el que fareu amb les vostres vides falses en un futur, jo la maue ja se en que vaig a gastar-la, en preocuparme en la meua i de la gent que estime. Vosaltres podeu continuar fixant-se en la dels demés fins que descuideu la vostra fins el punt que ja ni es coneixeu a vosaltres mateixa. Quan no vos trobeu busqueu-me. ESTARÉ ESPERANT-VOS AL MATEIX INFERN.



Atentament i amb tot el bon desig: "El rebost de les paraules..."

La rosa...

"Del sofriment del món es crearen les seues ESPINES.
De la dolçor i la inocència dels nois, els seus PÈTALS.
El seu color ROIG, nascut de la passió de tots els amants.
Encarregada per l'HOME a la mare natura.
Fruit de la necessitat de la PERFECCIÓ."

L'ens miraculós...

Passeu i veieu tots aquest meravellós espectacle. Mireu com allà dalt al cel els rajos de diferents colors creen la més bella estampa de totes. La seua simfonia interpretada per tots els animals amb els seus llenguatges característics. Els paisatges ens mostren els seus estats d'ànim. Quan és trista. els arbres manquen de fulles, es tornen un tò blavós amb mescla de gris. Quan és feliç es vesteix amb les seues millors gales, el seu ampli vestit de colors verds, rojos, grocs, marrons, morats...
Una vegada a l'any decideix canviar de vida, es despres de tot allò que coneix i decideix començar un nou cicle, amb nous misteris i sensacions.
Com s'ho farà per a ser tan perfecta? Exacta com un rellotge de maquinaria suïssa. Cada segon que passa, algun gran fet s'esdevé al seu interior. Mai realitza cap errada, sempre segura del que fa. Ens tracta a tots per igual, tan als que li fan mal com als que la respecten. De vegades és injusta, però ella és cega, i nosaltres l'estem cegant més encara poc a poc. Estem apropiant-nos d'una cosa que li perteneix desde els principis dels temps, i serà seua fins la mateixa fí. No creguem que hem guanyat la guerra contra ella, qui ens creguem que som?

A la seua vora es troba sempre fidel l'AIGUA. És la màxima dependent d'ella. Si no n'hi ha aigua ella no pot desenvolupar tot el seu gran potencial. No pot mostrar la seu gran bellesa. Es troben en perfecta harmonia entre les dos.
Un altre gran aliat seu és el VENT, sempre tan leial, veloç i transparent. L'ajuda a canviar el seu vestuari, l'ajuda a descarregar la seua ira.
Però al igual que tots te el seu enemic, el imponent FOC. El que en un començament va ser creat per a complementar-la s'ha convertit en el seu únic gran destructor. L'ens més arrasador de tots. Tot al seu pass queda mort, desolat...

El carnaval de les ànimes...

"Disfressem la tristessa. Disfressem el dolor. Disfressem l'angoixa. Disfressem la ira. Disfressem tot allò per una nit.
Donem a coneixer la nostra bogeria. Donem a coneixer-nos com som. Donem a coneixer els nostres somnis sense por.
Que no ens importe el "què diran?". Que no ens importe el "què pensaran?". Que no ens importe res. "