Senc rabia, senc ira, em munte per les parets, fins elles ja no em suporten. Sols vuic xillar, correr. Correr fins a la fi d'aquest desgraciat món. Fugir de les seues injusticies, de la gent que el fa ser així. Vuic ser lliure, sentir-me com un au al cel o com un pex a l'immens oceà...
La meua ira no pot ser compresa. Tal vegada la gent em predrà com a boig, en paraules més majors com a un "imbècil" que l'únic que fa és dir les veritats, no callar-se. Sí, ens han dit tota la vida que deguem respectar les nostres paraules si no vuiguem ixir mal parats. Però jo ja no aguante més. Jo no se el que fareu amb les vostres vides falses en un futur, jo la maue ja se en que vaig a gastar-la, en preocuparme en la meua i de la gent que estime. Vosaltres podeu continuar fixant-se en la dels demés fins que descuideu la vostra fins el punt que ja ni es coneixeu a vosaltres mateixa. Quan no vos trobeu busqueu-me. ESTARÉ ESPERANT-VOS AL MATEIX INFERN.
Atentament i amb tot el bon desig: "El rebost de les paraules..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada