Deure't la vida encara seria poc...

Imaginació deien que hi tenia. Vivia amb ella cada instant. S'imaginava totes les formes que tenia de viure. Li donava classes a la pròpia imaginació. Era una cosa present a ella i a tots nosaltres. Doncs jo no m'imagine ara mateixa un 22 de novembre sense tu, sense el teu calor, sense la teua alegria, sense la teua tristessa, sense allò que ha creat una nova persona en mi. Una persona que gracies a tu a aprés a respectar als demés, a ser un més de tu. Gràcies a tu, gràcies a que hem comprens, gràcies a la teua paciència, gràcies, gràcies, gràcies...
Encara recorde a la perfecció el primer dia que et vaig sentir al meu interior, el dia et vaig interpretar per primera vegada. Tu tambe ho recordes veritat? aquell dia sigué meravellós. La gent no compren, et menosprècia, fins al punt que et tira per terra. Segur que si et conegueren com jo et conec no farien el mateix. Els dos sabem perfectament que el nostre cami junts no ha sigut gens fàcil. També sabem que encara ens queda molt que lluitar i molt que viure junts.

Saps que t'estime.
Saps que sempre estaré amb tu i tu amb mi.
Saps que si no fora així jo em moriria en aquest mateix moment.
Saps que si no havera sigut per aquell dia jo no seria el mateix.
Saps que m'has ajudat a canviar.
Saps que no dubtaria a tornar a aquell dia i repetir-te tantes vegades com fora necessari.
Saps que em fas falta.
Saps el que ningú sap.

Saps...

Saps què? GRÀCIES!

I et cridarà i voldràs renunciar...

Ja em quedava poc per a atravessar aquelles enormes portes. Poc a poc caminava cap a elles. Em cridaven pel meu nom amb una veu un tant extranya. era una veu conjunta de moltes veus. Un veu greu es podia diferenciar, la veu de la maldat. Sonava un tant més forta que les altres. Una veu del propi dimoni. Una veu que et mana actuar de forma incorrecta. Aquesta veu que causava les penes de la gent, el dolor de les mares al perdre els seus fills, de les noies al pedre el seu amant, de una persona al perdre les ganes de viure, de trobar qualsevol pont que es creue al seu camí i regalar la seua vida al diví. Una veua amb sons de cadenes, aquestes cadenes que et lliguen a la corrupció, a l'enveja, a la ira, a la vanitat. Una veu rasgada. Aquesta veu anava acompanyada d'unes altres veus. Un altra veu intermitja que em cridava amb un so melancòlic, trist, llunyà... Aquesta era la veu dels records. En aquesta es gurdaven tots els moments que he viscut en la meua insignificant vida, tots aquells, un per un, anava recordant mentre m'apropava més a aquesta porta. Aquesta veu em feia recordar el perquè de la nostra existència, recordar tambe les persones que estimava, estime i estimaré. Em crava una reminiscència al meu interior. Em conduia a tornar a ser un nen petit, a tornar a parlar per primera vegada, a tornar a pegar els meus primers passos. Recordar el primer bes, el primer disgust, la primera mort propera, el primer amor... Aquesta veu del passat, del present i del futur. Anterior i posterior a tots nosaltres, inmutable. Al rerefons d'aquesta veu sentia un tic-tac d'un rellotge de la millor màquinaria mai inventada. Un tic-tac creat per els bàtecs de totes les ànimes d'aquest món. Un tic-tac en mode menor i major a la vegada, disonant i consonant al seu plaer, lent i ràpid capritx del seu ànim... Vaig diferenciar altres veus. Un altra del registre més agut que l'anterior em cirdava amb una especie d'eco remembrant i amb una harmonització vocàlica digna de ser estudiada pel millor filòleg del món. Aquesta veu divina, perfecta en aparença era la del plaer. Un plaer que em convidava a disfrutar d'ell, a consumir-lo fins que ja em sentira insignificant amb la resta de la meua figura humana. Un plaer ambiciós, fill de l'atzar però amb cert parentesc amb les casualitats. Un plaer que va fer que disfrutara de l'amor com els grans amants mai han sabut fer. No un amor de paraula, que es un amor efimer i degenerable, sino un amor carnal, un amor etern d'aquells que ni el fort destí pot afectar. Un amor perdurable al llarg del temps. Un amor que et lleva l'aire cada vegada que veus a eixa persona, i que soles l'altre et pot proporcionar per a poder viure. I ja per ultim la veu suprema. Una veu de xiqueta, blanca, suau, tendra... La veu de la vellea, quina contradicció veritat? Una veu que et convidava al descans etern. Que t'allunyava de viure la maldat i la tirania del món. Ajudava a escapar-te dels teus més roins records, però amb el preu de perdre amb ells els més bons. Una veu que també et convidava a renunciar de l'amor per a que altre pogueren participar d'aquest. La veu del descans, la veu eterna, la veu negra i blanca, gran i petita. La veu del tot i el res. La veu de l'Ens. La veu de la mort...

I et farà canviar...

L'amor se li'n fuigia poc a poc, efímerament, dolorosament.  No se n'adonava de que anava faltant-li alguna cosa al seu interior. Continuava fixant-se en la seua imatge creada per aparances. La seua ira continuava in crescendo. Disfrutava del sofriment de les persones. Se les imaginava patint, poc a poc anava descomposant les seues idees com els granets de sucre es separen del terronet. Les analitzava per a poder dur-les a terme. Quina llàstima que deu haja encomanat una alma tan maligna en un cos tan fragil com el d'aquella jove que apenes havia conegut món. Pasejava per els carrers i mirava als aparadors. Patia enveja de veure aquelles figures femenines de plàstic contruides sobre els fonaments de les perdudes ganes de viure de els noies del món. Em causa un greu mal al meu interior pensar en les esperances dèbils de les seues ànimes. Continuava el seu camí fins la seua casa. Arribava, deixava l'anorac penjat al pom de la porta de la cuina. Després es dirigí al despatx, s'asentà en la cadira, s'inclinà cap a l'escriptori, un tant desfet per el temps degut a que es tractava d'una heréncia de la seua avia. Començà a escriure el que em paregué una carta de despedida. Però, no tenia de qui despedir-se, la seua forma de ser havia creat un escut transparent contra el valor de la amistat. Eixe escut que desde ben petita li havia ensenyat a ser forta, a no deixar-se influenciar per les veus de la gent. Un escut tant perfecte que la seua funció la complia a la perfecció però amb un inconvenient: aquest escut no diferenciava les bones llengües de les roines, tal es així que no la deixava fer amistat. Presumia de tenir moltes amistats als seus somnis, encara que malauradament hi tenia que despertar algun dia. Acabà d'escriure la carta. Tot seguit es dirigí cap al bany. Allí es despullà i es clavà a la banyera la qual estava completament d'aigua. Primer introduí el peu dret, li encantava la sensació de els escalfreds per el seu cos. Després introduí l'altra cama i tot seguit el seu cos mentre pensava en els seus somnis, fins que arribà a una forma que li permetera no despertar-se mai.  Un lloc on ella manaria dels seus actes per complet, on l'escut no la podria dominar, on seria per fi com ella volia ser, com era en realitat. Com era aquell ser que la gent mai havia arribat a coneixer. seria el mon ideal, els dels somnis sense fi...

Tot es feu negre...