I et farà canviar...

L'amor se li'n fuigia poc a poc, efímerament, dolorosament.  No se n'adonava de que anava faltant-li alguna cosa al seu interior. Continuava fixant-se en la seua imatge creada per aparances. La seua ira continuava in crescendo. Disfrutava del sofriment de les persones. Se les imaginava patint, poc a poc anava descomposant les seues idees com els granets de sucre es separen del terronet. Les analitzava per a poder dur-les a terme. Quina llàstima que deu haja encomanat una alma tan maligna en un cos tan fragil com el d'aquella jove que apenes havia conegut món. Pasejava per els carrers i mirava als aparadors. Patia enveja de veure aquelles figures femenines de plàstic contruides sobre els fonaments de les perdudes ganes de viure de els noies del món. Em causa un greu mal al meu interior pensar en les esperances dèbils de les seues ànimes. Continuava el seu camí fins la seua casa. Arribava, deixava l'anorac penjat al pom de la porta de la cuina. Després es dirigí al despatx, s'asentà en la cadira, s'inclinà cap a l'escriptori, un tant desfet per el temps degut a que es tractava d'una heréncia de la seua avia. Començà a escriure el que em paregué una carta de despedida. Però, no tenia de qui despedir-se, la seua forma de ser havia creat un escut transparent contra el valor de la amistat. Eixe escut que desde ben petita li havia ensenyat a ser forta, a no deixar-se influenciar per les veus de la gent. Un escut tant perfecte que la seua funció la complia a la perfecció però amb un inconvenient: aquest escut no diferenciava les bones llengües de les roines, tal es així que no la deixava fer amistat. Presumia de tenir moltes amistats als seus somnis, encara que malauradament hi tenia que despertar algun dia. Acabà d'escriure la carta. Tot seguit es dirigí cap al bany. Allí es despullà i es clavà a la banyera la qual estava completament d'aigua. Primer introduí el peu dret, li encantava la sensació de els escalfreds per el seu cos. Després introduí l'altra cama i tot seguit el seu cos mentre pensava en els seus somnis, fins que arribà a una forma que li permetera no despertar-se mai.  Un lloc on ella manaria dels seus actes per complet, on l'escut no la podria dominar, on seria per fi com ella volia ser, com era en realitat. Com era aquell ser que la gent mai havia arribat a coneixer. seria el mon ideal, els dels somnis sense fi...

Tot es feu negre...