La ignorància no sempre és al nostre costat...

El Dimoni fumador

Els veins de Sant Martin del Castanyar despertaven amb els primers cants del gall acompanyats pels sorolls de plutja d'aquell matí de tronada. Però un d'ells ja feia hores que s'havia alçat i es trobava lluny d'aquella població escopeta en mà.
El tio Porra era un home alt i ben templat, aficionat a la caça i més encara al vi, vici que li havia otorgat la fama de borratxo al seu poble. Devia el seu malnom (Porra) al seu descomunal i immens nas.

Aquell Matí el tio Porra havia decidit canviar la seua ruta habitual per un altra, la qual es trobava abandonada desde feia molt de temps. Aquell camí era batejat per la gent del poble com "Les terres del Dimoni", però aquest home no hi tenia por a les llengües que el feien temible. Era un camí desgastat pel temps. Desfigurat per les erosions. De vegetació frondosa afavorida pel clima plujós d'aquell hivern, un dels més freds, per cert, que recordava el tio Porra.
Els més vells conten que aquest camí rep aquest nom per una llegenda relacionada amb el dimoni:
      
                   
"Un jove de nom Pep, cansat dels renegons de sa mare i la gent del seu poble decidí escapar-se a la montanya. Li contaren que el pic de la penya de França hi havia un monestir abandonat. Una vegada allà, quan ja feia una setmana de la seua fugida i ja es trobava tota la gent del poble preocupada i buscant-lo, va decidir que hauria de tornar. Però per a sorpresa de tots patí un accident, caigué penya avall. Degut a la curta vida que havia portat, plena de desitjos i maldats, se li aparegué un angel del dimoni que anava a per la seua ànima. Dents de drac, ulls rojos com la sang i una cua com un fuet. Aquest nen, gràcies a la seua astúcia es va poder escapar. 
El Dimoni tot enfadat va empresonar al seu àngel dins d'aquell monestir fins que no conseguira cap altra ànima.
I diuen que des de llavors no ha conseguit acabar la seua feina."


El tio Porra es dirigia per aquelles desconeudes terres. Per a sorpresa seua, quan arribà al monestir, es trobà amb una figura humana. Se li va apropar, atemorit i nerviós. De sobte començà a invadir-lo pel cos una por anormal... El va mirar a la cara i va observar com dels ulls d'aquell home eixia foc, i davall la muntera, li va descobir les puntes de les banyes.
Ràpidament ho relacionà amb alguna borratxera dels dissabtes i amb el bonegó de mossén Galiana, s'asserenà. Perquè Porra era, com a bon caçador de muntanya, molt astut. Fent-li creure a aquest àngel que la seua escopeta era una pipa de fumar li va oferir xuclar.
La bestiola xuclà. En eixe mateix moment, el tio Porra apretà la clau i va soltar el tir, i es sentí un tro fortíssim com si haguesen esclatat cent barrils de pólvora de moror i cristians. I l'aire s'omplí de fum acre, tremolà la terra; després van retronar amb estrèpit els ecos nomborsos de les muntanyes i, a la fí, quan es va acabar el rebombori, l'oncle Porra mirà al seu voltant i comprovà que estava sol. Que li havia pasat al Dimoni...?

 (Enric Valor)

Trigar, del verb morir...

I ella tota sola caminava per aquell laberint de mentides. Unes mentides que jugaven amb la seua inocència desde feia molt de temps.
                 Llàgrimes caigudes a l'atzar,
                 un paraigua transparent
                 i una paret per pintar.

Caminava i ensopegava amb els seus temors. Mirava al cel, buscava la veritat del seu somriure a cada nubol que hi veia. Però res, la més absoluta solitud.
                 Reixes tancades,
                 finestres trencades
                 i cortines retallades.

 Girava les cantonades del carrer sense seguretat, muntava i baixava graons sense saber on es dirigia.
                 Cases pintades de blanc i negre,
                 parcs d'una vesprada d'hivern
                 i una mort tardana...

I els petals consumits per l'oblit...

I a la llum de la farola jo et veia poc a poc apropar-te, i la meva luxuria es despertava, i em sentia al propi paradís. El musol donava a coneixer la seua enveja, Les estreles observaven amb recel. Passeig amb barca, a vora la mar, dos amants en l'última fila d'un cine, una senia que girava sense destí, un llit ple de pètals de rosa, fer l'amor en un oasi de silenci... Podria enumerar tot allò que viuriem eixa nit. Podria descriure a la perfecció tots els instants. Podria deixar endur-me per la passió, per el desig, per la teua bellesa... Hem saludares, i la nit es feu petita, intima, confident dels nostres secrets, espectadora del nostre amor. La lluna acompanyava cada caricia teua, el seu reflexe s'obserbava als teus ulls. Un matí sol, un llit sense llenguatge, un desdejuni per a dos, un despertador sense sonar, el primer raig de Sol... Em pararia a pensar i no voldria, em negaria a acceptar la fi nostra, ens amagariem per sempre de tots.
Rellotges parats, cadenes trencades, coloms al vol i una infinitat de fulls en blanc per a escriure la nostra història, el nostre conte, el nostre amor...