I ella tota sola caminava per aquell laberint de mentides. Unes mentides que jugaven amb la seua inocència desde feia molt de temps.
Llàgrimes caigudes a l'atzar,
un paraigua transparent
i una paret per pintar.
Caminava i ensopegava amb els seus temors. Mirava al cel, buscava la veritat del seu somriure a cada nubol que hi veia. Però res, la més absoluta solitud.
Reixes tancades,
finestres trencades
i cortines retallades.
Girava les cantonades del carrer sense seguretat, muntava i baixava graons sense saber on es dirigia.
Cases pintades de blanc i negre,
parcs d'una vesprada d'hivern
i una mort tardana...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada