I et cridarà i voldràs renunciar...

Ja em quedava poc per a atravessar aquelles enormes portes. Poc a poc caminava cap a elles. Em cridaven pel meu nom amb una veu un tant extranya. era una veu conjunta de moltes veus. Un veu greu es podia diferenciar, la veu de la maldat. Sonava un tant més forta que les altres. Una veu del propi dimoni. Una veu que et mana actuar de forma incorrecta. Aquesta veu que causava les penes de la gent, el dolor de les mares al perdre els seus fills, de les noies al pedre el seu amant, de una persona al perdre les ganes de viure, de trobar qualsevol pont que es creue al seu camí i regalar la seua vida al diví. Una veua amb sons de cadenes, aquestes cadenes que et lliguen a la corrupció, a l'enveja, a la ira, a la vanitat. Una veu rasgada. Aquesta veu anava acompanyada d'unes altres veus. Un altra veu intermitja que em cridava amb un so melancòlic, trist, llunyà... Aquesta era la veu dels records. En aquesta es gurdaven tots els moments que he viscut en la meua insignificant vida, tots aquells, un per un, anava recordant mentre m'apropava més a aquesta porta. Aquesta veu em feia recordar el perquè de la nostra existència, recordar tambe les persones que estimava, estime i estimaré. Em crava una reminiscència al meu interior. Em conduia a tornar a ser un nen petit, a tornar a parlar per primera vegada, a tornar a pegar els meus primers passos. Recordar el primer bes, el primer disgust, la primera mort propera, el primer amor... Aquesta veu del passat, del present i del futur. Anterior i posterior a tots nosaltres, inmutable. Al rerefons d'aquesta veu sentia un tic-tac d'un rellotge de la millor màquinaria mai inventada. Un tic-tac creat per els bàtecs de totes les ànimes d'aquest món. Un tic-tac en mode menor i major a la vegada, disonant i consonant al seu plaer, lent i ràpid capritx del seu ànim... Vaig diferenciar altres veus. Un altra del registre més agut que l'anterior em cirdava amb una especie d'eco remembrant i amb una harmonització vocàlica digna de ser estudiada pel millor filòleg del món. Aquesta veu divina, perfecta en aparença era la del plaer. Un plaer que em convidava a disfrutar d'ell, a consumir-lo fins que ja em sentira insignificant amb la resta de la meua figura humana. Un plaer ambiciós, fill de l'atzar però amb cert parentesc amb les casualitats. Un plaer que va fer que disfrutara de l'amor com els grans amants mai han sabut fer. No un amor de paraula, que es un amor efimer i degenerable, sino un amor carnal, un amor etern d'aquells que ni el fort destí pot afectar. Un amor perdurable al llarg del temps. Un amor que et lleva l'aire cada vegada que veus a eixa persona, i que soles l'altre et pot proporcionar per a poder viure. I ja per ultim la veu suprema. Una veu de xiqueta, blanca, suau, tendra... La veu de la vellea, quina contradicció veritat? Una veu que et convidava al descans etern. Que t'allunyava de viure la maldat i la tirania del món. Ajudava a escapar-te dels teus més roins records, però amb el preu de perdre amb ells els més bons. Una veu que també et convidava a renunciar de l'amor per a que altre pogueren participar d'aquest. La veu del descans, la veu eterna, la veu negra i blanca, gran i petita. La veu del tot i el res. La veu de l'Ens. La veu de la mort...