Per sempre...

Hi ha molt en que pensar pero poc del que preocupar-se..."


Aquesta frase, recorde que la deia molt sovint. Sempre havia sigut una dona humil, senzilla, pobre però a la vegada rica d'esperances. Es fixava molt en insignificants fets, com per exemple el plaer que li produia menjar-se un bon pastisset amb el café de les cinc. També recorde a la perfecció com tocava el piano, que meravella. Alló era de les coses que més m'agradava fer: Sentir-la quan erem a casa les vesprades de plutja. En eixes vesprades em feia sentir el rei del món. Estar amb ella, disfrutar de la seua música...

Encara recorde els dies que passavem els dos junts al camp. Aquelles vesprades d'estiu amb el Sol jugant a "conillets a amagar" entre les muntanyes. Sempre parlant s'ens feia de nit. Però allò no importava ja que en estar al seu costat jo hem sentia l'home més feliç del món.

Però la vida mai ha sigut llarga. Més be paregut a un llarg sospir.
Avui estàs en el punt més alt i demà pots trobar-te a les portes de l'infern com un alma en pena més d'aquesta societat.
T'enrecordes preciossa del dia en que ens coneguerem? Jo si. Cada respiració d'aquell moment descrivia un sentiment que jo no era cpaç de controlar. Sentia alegria, sentia amor, sentia esperançes, sentia que la meua vida anava a canviar. Però també sentia por a que em girares la cara, por a pensar en el dia que em tingueres que deixar. Por a avuí. Aquell dia que jo desitgava amb totes les meues forçes que mai existira.
Doncs be, dir-te que encara tot no s'ha perdut, que d'aquest punt sols ens separa la mort. Una mort que mai vencerà el nostre amor. Tenim encara una esperança...
Tenim tota l'eternitat per a que les nostres almes puguen unir-se en una al llarg de tots les temps futurs...

t'estime...