Passeig per Pisa
Aquella gran torre em va emocionar. Vaig haver de torçar el cap per contemplar la seva curiosa inclinació. He d'afegir que els últims raigs de sol pegant a la seva façana blanca creava un meravellós espectacle de llums. Jo, que per aquell temps tenia set anys, no comprenia per què milers de persones estaven amb un braç aixecat i el cos una mica inclinat. Va ser llavors quan el meu pare em va ensenyar una foto que ell s'acabava de fer en aquesta mateixa postura.
Sortia meu pare aguantant la torre. Jo no m'ho podia explicar, la idea d'un pare enorme aguantant aquell monument.
Després em va indicar que em posés en la mateixa postura que ell es trobava escassos instants abans. He de dir, que va ser en aquest moment quan el sentit de la vergonya va començar a sorgir en la meva persona. I va ser reforçat encara més quan vaig caure del piló on m'estava posant per a la foto.
I ara em trobo aquí, amb la meva innocència deixada fa deu anys, de nou davant la torre. Estirat a la verda prada. Sentint la humida herba verda sobre el meu cos. Veig el cel blau, i pinto un futur als núvols. Recordo el que ha estat un viatge una mica especial per la meva memòria. He viscut la por, la intriga, l'enamorament d'un amor i ara veient aquests últims paisatges del meu viatge m'acomiade d'una terra que confirme que marca molt profund. Des delectar el paladar amb les més exquisides pizzes fins a sentir les perfectes notes d'una tarantella.
La Toscana, una terra que no deixa indiferent. Ni tan sols a la meva memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada