Memòries de la Toscana

Una Foto de Livorno




... I es va mirar el rostre en aquell mirall fet trossos, com la seva ànima ja fraccionada. Perdonar-se a si mateix seria l'opció més ràpida, però la més covard. L'última porta de les seves esperances es tancava a poc a poc. Vidres trencats a l'alba que van donar pas a aquell cadàver estès amb una extrema elegància. Treure ànimes i jugar-hi, un joc de nens que a poc a poc deixava de ser-ho. Cridava a una porta, ia una altra, i només sentia resposta del silenci, respostes enfonsades en l'aire i camuflades en aquell rostre aparentment de plaer. Plaer, cridava a allò que provocava el més profund plor d'una mare, una dona, un germà, un amic ... 


Seguidament va dirigir la mirada a aquella gran finestra. Sempre li havia despertat gran interès aquelles vidrieres que presentaven aquell mar Mediterrani, un mar que veia avui més blau que mai, seria que mai ho havia mirat amb altres ulls que com aquell dia. Aquells ulls que no sentien compassió. Aquells ulls que acabaven d'arrabassar-li la vida a aquella jove que descansava a terra eternament. La seva empremta humana quedaria marcada en aquell conjunt de metres quadrats. Una empremta de calor, de sentiments que mai podran tornar a expressar-se. Una empremta de color morat, una empremta de color vermell, color blanc, color negre ... El morat dels reflexos del seu cabell sobre el primer raig de l'alba. El vermell de la seva preuada sang vessada caòticament en aquell sòl de pedra. El blanc de la seva innocència i la seva puresa. I el color negre d'aquella mort que va venir i que tan aviat se la va emportar. 


 Un petó robat, una carícia que mai va arribar. S'estimaven, o almenys això deia ell. Un llit buida a trenc d'alba i milers de silencis que callaven i observaven com l'amor es consumia. La tarda anterior es trobaven els dos sopant en un restaurant de la ciutat de Livorno.
 Ella mai havia estat tan maca com aquella nit. L'estimava, a poc a poc havia fet que el seu cor fos seu. Consumir diverses nits de passió, un llit que podia comptar la més bella història d'amor, que només es va quedar en això, una simple història, d'aquestes que t'enganxen fins a un final confús. Era la història d'un amor efímer però llarg d'engany. 


 Recordo que jo els vaig veure aquella nit. Semblaven una parella d'enamorats dels que duren fins a l'eternitat de les seves cendres. Va ser llavors quan el noi es va acostar i em va preguntar que si podia fer-los una foto amb la meva càmera. Agraeixo que per distracció me l'hagués deixat penjada del coll, així vaig poder fotografiar aquell moment. Qui em diria a mi que jo seria l'última persona que fotografies el rostre d'aquella bella noia?
 Després de treure'ls un foto i anotar-me la direcció per enviar la foto vaig continuar amb el meu camí. Mentre em dirigia capa l'hotel, no deixava de pensar en aquella parella. I jo, que estimava les novel · les romàntiques amb tota la meva bogeria, tot decidit em vaig posar en marxa per seguir a la parella. Gairebé sense alè vaig aconseguir arribar al restaurant on els havia vist. Allà vaig veure que es pujaven a un taxi. Si d'alguna cosa puc presumir, quan vull una cosa no paro fins aconseguir-la. Així que, per sort la meva, un altre taxi passava per allà i com a les pel.lícules d'acció, una mica agressives al meu parer, li vaig dir al taxista que seguís a aquest cotxe. Sempre, durant tota la meva vida havia guanyat la fama de espontani, però he d'admetre que mai havia sentit tanta emoció com en aquella nit. 


 Després d'uns deu minuts al taxi vam parar a un quilòmetre de la torre Marzocco. La parella ja es trobava al seu interior quan jo vaig arribar a la torre. Vaig pujar els graons temptejantlos, ja que amb la foscor poc es podia fer. Ensopegava cada dos graons, encara que els meus caigudes no se sentien ja que eren més forts els crits de passió que inundaven aquella torre la nit d'aquell 2 de juliol. 
Recordo que a mitja escala vaig treure el cap per un petit orifici del mur. Mai havia vist panoràmica més bella que aquesta. Em vaig disposar a fer la foto quan de sobte vaig sentir un crit des de la part superior de la torre... 

 Vaig passar tota la nit pensant en algun final per a la història que escrivia. M'havia passat tot el dia cara a la llibreta en blanc ja que la pluja no m'havia deixat visitar la ciutat de Livorno. El meu cap es decantava per un final passional. Uns llençols enceses pel foc de la luxúria que regnava aquella nit. Però la meva frustració per no haver pogut sortir de l'hotel a tot el dia em encegava i em conduïa a un final trist.
 Trobant-me enmig de la meva batalla interior em vaig anar a dormir.

 Al matí em notava buit. Com si la calor humà hagués desaparegut de la ciutat de Livorno. Vaig decidir anar a la torre de la meva història, ara només amb el propòsit de fotografiar aquella ciutat. Les vistes que l'anterior dia no havia pogut immortalitzar. He d'afegir que la torre semblava més imponent de nit i al lluny com la veia des de l'hotel. Aquella ombra negra alçada en l'aire. Vaig pensar que aquesta vegada faria la foto des de dalt de la torre. Vaig començar a pujar pels graons ara rient d'ells. Quan vaig arribar l'últim esglaó meu cor es va aturar per moments. El cos de la noia de la meva història es trobava en terra. No físicament, però sentia la calor de les paraules que descansaven a la meva llibreta de viatge.

 Puc afirmar que la meva estada a Livorno no va durar molt més després de veure aquell cadàver literari. Sentia la calor d'aquell personatge que la meva imaginació havia creat. Només puc estar orgullós d'aquella foto de la ciutat tacada de la sang i la innocència d'aquella jove.