Ell, el nostre secret. Haviem acordat que el guardariem fins la nostra mort. Ell seria observador dels nostres encontres. Els tindria al seu record per sempre.
Ens estimariem tots els dies. Era la nostra història. El nostre destí. Nosaltres el construiriem, l'alimentariem. Nosaltres el comsumiriem. Nosaltres el matariem si fora causa. Però no, no feia falta matar-lo. Ell sol ha mort.
Ell sol ha fet que em morira jo lentament per dintre meu.
Ja sols tinc un cor, un conjunt de matèria que ha oblidat com s'estima.
Sols un cor que ha d'apendre a oblidar...
Un cor que mentre oblida segueix tenint la capacitat de rememorar. La reminiscència de Plató farà que el cor torne a estimar, això sí, quan menys s'ho espere ;)
ResponEliminaUn beset cosa guapa!
Tu sempre tan acertada amb el comentari :)
ResponElimina