Anhel del paradís, trair el plaer...

I seràs la joventut, seràs l'efemèride d'aquesta vida. Amb tu comença i s'acava el món. Cel i terra descansen sobre el teu bell rostre. Seràs el foc de la passió i la templança que evaporarà el temor. Seràs la llengua viva, i les paraules mortes. Et riuràs del temps, de la seua exactitut, de la seua perfecció.

Balles amb el teu vestit, oh gran regal de la natura. Cobreixes amb els teus cabells color castany totes aquelles regions de l'infern. La teua música plena de goig l'espai. El vent de gregal xiuxiueja el teu nom. Les lletres d'aquest nom, les lletres de l'infinitat, de l'ens.

Mentre reculls les teves glòries la terra s'obrirà, el cel s'esquerdarà i cauràs al món del somnis per tornar a renaixer a la teua primavera. Serà al més de Maig quan tornes a naixer, oh inmensa saviesa!

Natura tornarà a viure amb tu present i resorgirà de la cendra com l'au fènix. Muntarà tan alt que tocarà fins els nubols. Serà aleshores quan la bambolla de sabó es trencarà i les petites partícules d'aigua mullaran els ulls de totes les ànimes desemparades.



Seràs la Persephone que retorne de les terres d'Hades, de l'inframon. Seràs la que durà la mort. Seràs la que em mate lentament...