Contradicció...

Si tinguérem que explorar el sentit del que pensem, tal vegada ens trobàvem en el pitjor laberint construït mai. És necessari "tindres les coses clares" per poder elegir, o, això diuen...però, després tenim la immensa capacitat d'automarejar-nos, contradir-nos.. i es que, la claretat és signe d'ignorància, signe de tancar altres portes per centrar-se tan sols en unes i expandir-nos entre aquestes, per no acabar més bojos del compte, i així i tot, hi estem sempre inventant i formulant millonades de preguntes que la humanitat desitja respondre. Parlem d'humans, sempre que definim qualsevol cosa, però si mirem més enllà del egoísme propi , ens trobem en els pacients, tranquils i silenciosos arbres i als sers vivents que desperten i trenquen el silenci vegetal, els animals.
La contradicció que podem arribar a prolongar pot ser infinita, o posar-li punt i final a tot el que diem. Però, agafarem un altre tema per davant i es recordarà el círcul viciós reproduïnt-se de nou: actuar, després de "suposadament" haver pensat... , seguidament, preguntar-nos un per què? i moltes coses més... i com no, hipòtesis per descartar i altres suspeses als núvols sense tindre mai el seu vertader fi, més que l'interpretat per suposats "experts". De vegades perdem el sentit del que diem, ja que acumulades idees, poden provocar catàstrofe quan volen ixir a la llum, però, em de saber guardar unes quantes a la foscor interior, per un altre dia, posar-les sobre la taula tocant fusta. Amb sentit o no, cada dia escrivim el que pensem, encara que es base en sentiments impulsius revelats amb el vel protector de paraules secundàries per dir, les principals, però dir"paraules escrites" no implica paper i llapis, o, teclat i pantalla, tan sols vida, necessitat i sentiment d'escriptor.

Per trencar paraules mudes: Crhistelle