Molts afirmen que la pluja d'aquell novembre no va venir sola. Preguntin a la ja anciana de la casa de la cantonada. Com una nit, difícil d'afirmar si cert era de nit perquè havien perdut el significat de dia, quan trobant-se en el seu balancí se li va aparèixer ja una coneguda amiga. Amb la seva túnica negra, de dol creuen alguns, encara que jo penso que és pel temps emprat en vagar per la foscor, ja que la pobra no coneix el color, pinta la seva imaginació de gris i corre les cortines a un dia de Sol Amb la seva rostre se t'acosta a la cara, a una distància més o menys la mateixa a la qual pots començar a albirar un sol gra de sorra, i amb veu majestuosa et pregunta si estàs disposat a emprendre el viatge de la mà de l'eternitat. I, així doncs la mort va parlar, i la va convidar al seu regne a compartir la seva túnica negra en un cos fantasmalment transparent.
...
"I com serà la meva mort? ¿Patiré? "Preguntava la dona amb veu tremolosa i fràgil."Pateixes tu mentre dorms?" Aclaria la mort "Doncs així serà la teva mort: esperaré al teu costat fins que els teus ulls cansats es tanquin, i vetllaré el teu somni etern. Primer, només tancar els ulls, somiaràs. Somiaràs amb unes veus que et diran. Tu les escoltaràs i et sentiràs atreta cap a elles. En primer lloc distingiràs la veu més greu, digui la veu de la maldat. Sonarà una mica més forta que les altres i et temptarà a actuar de manera incorrecta. Aquesta veu està creada a partir dels mals de la gent, de la tristesa que sent, per exemple, una mare al perdre el seu fill, o d'una altra persona que perd les ganes de viure o de qualsevol altre cas que pateixen els ens de la teva món. Serà també una veu amb un soroll de cadenes, que són les que et lligaran a la corrupció, a l'enveja, la ira, la vanitat ... Doncs bé no pateixis per aquesta veu, ja que acompanyada de la meva mà t'ajudaré a escapar-ne.
Seguidament escoltaràs una altra veu amb un so melancòlic, trist i llunyà. Aquesta és la veu dels records, la que guarda tots els moments viscuts en la teva vida, tots aquells, que un per un aniràs recordant mentre t'acostis a ella. Et farà recordar tot el que has volgut, vols i voldràs. Crearà una reminiscència interior. Tornaràs a sentir-te petita, a tornar a parlar per primera vegada, a enganxar els primers passos. Recordaràs el primer petó, la primera pèrdua, el primer amor ... Aquesta veu del passat, present i futur. Anterior i posterior a tots nosaltres, immutable. Acompanyant a aquesta veu sentiràs el tic-tac d'un rellotge de la maquinària mai inventada per l'home.Un tic tac en manera major i menor alhora, dissonant i consonant, al seu plaer lent i ràpid. Un tic-tac creat per tots els batecs dels cossos inerts d'aquest món.
Després d'aquesta anterior, assoliràs a sentir una veu amb un registre una mica més agut, una veu amb un ressò ressonant i amb una harmonització impecable. Aquesta veu divina, perfecta en aparença és la veu del plaer. Un plaer que et convidarà a gaudir-lo, a consumir fins que la teva figura humana se senti insignificant. Un plaer ambiciós, fill de l'atzar però amb cert parentiu amb les casualitats, que fa gaudir de l'amor com els grans amants mai han fet. No un amor de paraula, efímer i degenerat, sinó un amor que fa que sospiris, que et falti l'aire per la persona que t'ho pot proporcionar.
I ja finalment sentiràs la meva veu. Et trucaré ja perquè acompanyis fins a la fi dels temps. Una veu suau, blanca i tendra. Una veu que ja finalment et convida al descans etern, que t'allunya de la maldat del món, dels teus mals records, encara que per un alt preu. Això comporta a perdre també les teves més preuats records, renunciar a l'amor. Serà la veu del descans, la veu eterna. La veu del tot i del no-res. La veu de l'ens. La meva veu. La veu de la mort ... "
Un silenci es va produir en aquella petita i modesta sala on tot just havia mobles. Un senzill butaca encarat cap a la finestra, on l'anciana passava hores i hores mirant al carrer, un gerro de porcellana xinesa ja envellit i un llum d'aranya d'un to granat que conjuntava amb aquell paper de paret de la postguerra que tenien moltes coses per explicar. També crec oportú remarcar les cortines vellutades d'un color gris que rarament aquell dia no ondaven com ho havien fet sempre, fent una mena de dansa juntament a l'aire amb un elegant moviment que incitava a la llibertat, a tirar-se a volar i no posar mai més de peus a terra i incarse a la terra com les arrels alimentades per la por i l'opressió. El rostre de la dona cap ganyotes d'assentiment a les paraules que acabava de pronunciar la reina negra. El Silenci, el llenguatge de la mort, allò que està per sobre de la pròpia perfecció de la música. Aquell silenci que donava a entendre que la dona ja esperava la vella coneguda des de fa molt temps, fins i tot m'atreviria a nomenar que va arribar tard la mort. Que l'espera es va fer eterna, no ho nego.
Després d'aquest silenci l'anciana va parlar
:"Bé, estimada amiga, si vol la teva voluntat acceptaré aquest llarg camí. La meva vida no ha estat molt llarga, més aviat com un curt sospir. Però hi ha una cosa que ha despertat el meu interès per un moment del teu discurs. Em fa pena desfer dels meus més preuats records. Assumeixo que la meva vida no serviria precisament per escriure un llibre, però els meus records es basen en simple fets de el dia a dia. Com per exemple el plaer que em produïa el cafè de les cinc de la tarda acompanyat pels meus pastissets favorits com era el de nata i gerds.
També gaudia tocant el piano, el món en aquells moments es em feia petit, íntim, jo era l'única propietària d'ell.
Un altre dels meus bons records és la sensació que se sentia sempre els dies de pluja en arribar a casa i posar els meus petits peus mullats i arrugats prop de l'estufa. Fondre'mi en el plaer d'una bona tassa de xocolata amarga asteca ben calenta, encara que he de dir que era més aviat un caprici que em podia permetre a la llarga, ja que sent dona d'una família amb poques fortunes he sabut apreciar les coses mínimes. Venint d'una mare morta pel franquisme, la qual només lluitava per defensar els seus ideals i afligida pel pas de la guerra, suportable de la vida del seu estimat, la seva vida, la vida del meu pare. Un pare que per voler que visqués la seva família va pagar l'alt preu de la seva vida.
Quanta sang escopirà la terra que ha vist a germans barallar? Sento llàstima amiga meva. Cada llàgrima vessada en va pel dolor de perdre a un ésser estimat. Milions haurien valer aquestes porcions d'aigua carregades de la més pura Ira. Una paleta d'un pintor compte les gestes d'aquest trist període. Maleïda guerra i maleïda la peça de ferro que després clavar-se en el blanc i delicat pit de la meva mare em va acabar de deixar sola en aquest món.
Però hi ha un altre món que ni la guerra podia arribar ni deixar petjada: el món dels somnis. Allà on la meva mare i el meu pare m'acompanyaven a cada vetllada i on ens consumíem en les rialles i les esperances. Però digues-me tu, alguna vegada s'ha pogut viure en els dos mons paral · lelament a gust nostre? Si d'alguna cosa pot presumir la vida, és de ser injusta per a qui ja ha perdut el sentit d'ella. Viure pegant una i altra vegada contra el mateix vidre creient que per alguna vegada ho traspassarem quan en comptes d'això, no ens adonem que la solució es troba a prop i de forma simple. Només demano un últim desig: dejame viatjar per última vegada pels meus records i després ja seré tota teva. "
L'anciana va realitzar un gest d'invitació a la mort a seure en una de les butaques plenes de pols de la sala. La mort tota decidida es va dirigir a la més propera a la finestra, en la què l'anciana es passava hores i hores. Hores invertides per exemple en observar al fill de la fornera com es mullava per la pluja, als veïns de davant fent l'amor amb la cortina descuidadament oberta. També observava l'home ben plantat del quiosc de les flors que es ficava cada dimarts al matí i regalava roses a les dones que passaven. Es preguntava, mentre ho veia fer tals presents a les jovenetes, si també li regalaria una a aquella esqulética i pàl · lida dona que anava cada matí a alimentar als coloms del parc del costat. Seguidament, un cop aposentada la mort, l'anciana va aconseguir una cadira que tenia darrere d'ella i la va arrossegar amb un gran esforç sobre aquell terra de fusta, color wengue, que tant li havia costat d'instal · lar al seu pare. Un cop les dues amigues ia cadascuna a la seva butaca, l'anciana va començar a parlar amb el fil de veu:
"Recordar una vida, sempre és perdre el temps, aprendre d'ella sempre és la millor opció. Jo penso que un cop ja no en trobes cap a millorar en la teva vida perds el sentit d'ella, navegues per un mar sense rumb en una barqueta amb una sola vela foradada pels temors.
Doncs bé, jo la meva vida ia la trobada per satisfeta. Després d'un passat com el meu, només amb respirar ja em sento afortunada, encara que he d'afegir que tota la meva vida he estat dona de fàcil content. Però si he d'escollir alguns dels meus records, sé d'alguns quants que m'han fet molt feliços i han sabut com fer pinzellades en el fosc quadre que ha estat la meva infància.
Un va ser un dia que vam anar d'excursió al llac que hi ha entre les muntanyes que veiem des d'aquesta finestra. Em trobava jo per aquell temps internada en un col · legi ja que els meus pares van necessitar refugiar-se de la guerra. Aquell matí del cinc de maig, aprofitant els primers dies de calor deprés del llarg hivern del 1937, prenia contacte de la naturalesa després dels llargs dies en l'internat. Un internat on, miressis on miressis, havien reixes i petites finestres on gairebé no entrava cap raig de sol. En aquell internat sonava una estrident campana per al canvi de classe, dos tocs per cridar el director, tres per a les dones de la neteja i una sèrie d'uns deu tocs curts per indicar d'una emergència. La capella, a la qual era obligada l'assistència a la missa del diumenge, es trobava en l'ala oest del pavelló B. Només recordo un petit racó amb gespa on hi havia una font a la qual m'agradava escapar les caloroses tardes d'estiu. El menú del menjador no podia presumir, precisament, de ser de bona qualitat. Recordo també allò a què les cuidadores cridaven matalàs, un conjunt de plomes ficades en un sac de tela alguna cosa destenyida amb una certa fragància al corrent sabó de pastilla que fabricaven allà mateix.
Però sí, dins del que cap, en aquells temps, només amb viure una ja em podia sentir afortunada. Cada matí que em despertava, el gran respir que donava, sentenciava que almenys altre dia havia sobreviscut a aquella situació en què es trobava submergit el país. Doncs bé, aquell dia del que he començat parlant vam realitzar una agradable vetllada en aquell llac. Recordo que vam haver de fer un llarg camí fins arribar a aquest lloc. Recordo que pel camí descansem uns minuts a l'ombra d'un gran Olmo. Un gran arbre majestuós i gran, solitari en aquell camí. Al meu, que en aquells dies no havia conegut molt de món, em va semblar una de les plantes més meravelloses que havia vist mai. He d'afegir que aquell Olmo va despertar el meu gran interès per la natura, cosa que m'ha portat la meva vida, ja que fins que els meus febles cames em van deixar he pogut ensenyar els meus coneixements de botànica acumulats durant anys d'interès als nens d'aquest barri.
Però canviaré de relat, ja que un record a llacunes s'assembla a llegir un llibre saltant pàgines a l'atzar.Vaig a parlar d'un altre que recordo a la perfecció en cada segon de la seva essència.
La mort d'una mare és difícil d'oblidar.
Aquell dia és un dels més tristos que la meva fràgil memòria pot recordar. Tot aconsegueixo veure en el meu interior aquella tarda plujosa d'un setembre. Recordo que vaig sortir un moment de la casa del camp i em vaig anar a per unes flors al costat del llac que hi havia just al costat. Era l'aniversari de la meva mare i ella anava a preparar la seva especialitat en pastissos. Que plaer em feia olorar aquelles menges que sortien de la finestreta de color verd fosc que hi havia damunt dels fogons. La nostra casa de camp no era una llar molt decent, però per descansar i evadir-se de la realitat era més que suficient. Era una caseta d'una sola planta amb un saló petit on hi havia una modesta xemeneia per escalfar els primers dies de fred abans de tornar a la ciutat. També hi havia un joc de cadires de tapís escocès una mica incòmodes en què ens assèiem al voltant de la taula a menjar el que humilment la meva mare arribava a cuinar ja que no abundaven precisament els queviures en aquella casa.
Doncs bé, estava jo en el meu difícil elecció de les flors per regalar a la meva mare quan de sobte el temps es va parar, el meu cor va començar a bategar a deshora. El món queia als meus peus en aquell instant. Havia escoltat el cop de l'infern, el soroll d'un tret. Aquell soroll que destrossava la meva vida d'un segon a un altre. Vaig voler córrer però les meves cames no responien. Em vaig dirigir cap a la casa, ja mig camí em vaig aturar ja que vaig veure un furgó dels grisos. Recordo que la meva mare sempre m'havia dit que m'amagués quan veiés algun senyal d'ells, així que, seguint les seves ordres vaig córrer a amagar al bosc proper. Amagada allà vaig poder veure com sortien de la casa uns 4 homes uniformats. L'uniforme estava fabricat en drap gris. Utilitzaven guerrera tancada amb corretjam negre, botes altes i capot per Cavalleria i gorra de plat. El cinturó de la gorra era vermell sang, com aquella que feien vessar, i la visera de xarol amb barballera.
Quan ja foren partits em vaig acostar a la casa amb la por envaint tot el meu cos d'una simple nena de 13 anys. Amb mínima força vaig empènyer la porta del carrer. La casa feia olor tota a pastís de xocolata. Vaig caminar suaument per sobre d'aquell parquet inflat per la humitat de les primeres pluges de la tardor. Vaig seguir caminant cap a la cuina. El meu cor s'anava accelerant. El món em va caure als peus quan vaig veure unes gotes de substància granat fosc. No volia endinsar més en aquell horror, les meves llàgrimes començaven a sortir desesperades dels meus ulls.
Vaig començar a cridar però notava que el món era incapaç de escoltar-me. Vaig trobar a la cuina el cos estirat a terra amb elegància de la meva mare. Aquella figura maculada estesa a terra com un animal. El pastís estava destrossat sobre del cos. Aquell dia per a mi es van esborrar les ganess de viure. Vaig perdre tota esperança amb el món. M'havia quedat sola.
Havia sentit parlar de les fosses comunes però no deixaria que la meva mare acabés en un lloc d'aquests. Amb les meves mans i plena d'obligació per tornar-li a la meva mare el que havia fet per mi en vida vaig començar a cavar una tomba al costat del llac. Si la terra de aquell setembre parlés, comptaria dolor, ràbia, angoixa, desesperació i guardaria en el seu llegat la innocència perduda per una nena que confiava en una societat que mai va saber acontentar-la.
Així doncs, amb molt d'esforç vaig arrossegar el cos de la meva mare de la cuina fins a la vora del llac. Allà la vaig ficar com vaig poder amb les meues febles forces en aquell orifici a terra. La vaig enterrar amb les flors que portava pel seu aniversari. Aquelles roses gegants de to morat. Unes roses blanques tenyides de vermell per la sang de la meva mare. En aquest instant volia lligar-me a la terra al costat de la meva mare, passar amb ella la resta de l'eternitat i sentir-me en deute amb la mort. Però vaig pensar que la meva mare no acceptaria que jo em vingués avall, així que per honor a ella i lluitant dia a dia vaig poder fer-me de valer en aquesta societat i fins a dia d'avui m'he sentit afortunada de poder respirar i sentir la vida cada dia.
Crec que millor homenatge per a la meva mare, de viure per les dues, no hi havia millor. Em sento orgullosa d'ella i tota la vida m'he sentit feliç de pensar que gràcies a ella sóc com sóc i no em penedeixo de res en aquesta vida. No tinc res més a explicar, o no vull explicar més. Mentre explicava aquest últim record he arribat a una conclusió. Els records estan per al passat. Un passat que s'ajunta al present i al futur en el regne de la mort. Així que, aquí em tens per portar-me amb tu amiga meva. Serà un veritable plaer anar de la mà. "
Així va ser com la mort es va dur a un altre dels seus servents a participar d'ella. Es van aixecar les dues i agafades de la mà van desaparèixer. Van deixar el buit a l'habitació. Però van deixar allà les ganes de viure i l'empremta de la calor humà d'una gran dona que només va voler fer en la seva vida el veritable significat de la paraula: viure.
...
La primera gota d'aigua va caure sobre la seva espatlla, la segona fregant-li la punta del nas, la tercera a contratemps de l'altra sobre el clatell. El nen de la fornera es va anar de seguida a refugiar-se amb la decepció de no poder jugar. Les gotes començaven a desfilar en aquell cel gris d'una tarda de novembre, encara que molts afirmen que era al desembre quan el Sol es va deixar veure de nou. Durant aquesta foscor del cel ennuvolats van passar moltes coses. Entre elles la mort de les meves esperances, la benvinguda de la meva desesperació i la monotonia dels meus sentiments. Però durant aquest període alguna cosa semblava estrany. Seria el canvi de perfum de la meva casolana, o el sobtat canvi d'aparença del meu veí de sota. És per el que sigui cada dia s'assemblaven l'un a l'anterior. És que algú volia que es repetís un dia eternament per fer tot el que es proposa sense deixar-se res?
Molts afirmen que la pluja d'aquell novembre no va venir sola. Però es va portar encara més del que va portar. La calor d'una persona, una persona a la que volia, la vida de la meva mare ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada